Tot va bé. Són temps daurats. Sóc jove i fort, d'educació exquisida, ric, i ben plantat, la toga brilla quan jo la porto, i se m'escolta al fòrum. De pensament sofisticat i amb una dignitas que no para de crèixer.
I ella em mira. Em mira dient-me coses que no diu. No diu un mot, ni fa un gest que no toquin, no em dóna si no allò que toca a cada instant. Lo just, sense anar mai més enllà. Però em mira i diu. Em diu sobretot quan s'acomiada de mi. Amb la boca diu "adéu" i em mira dient "adéu, estimat".
Són dies de Gloria.
Aquesta és la lluita dels populars contra els boni, de Plató contra la caverna, i qui gosi contradir-la estarà intentant enviar a la Humanitat a la foscor:
"Els que creuen en la possibilitat de la evolució positiva tenen el deure de seguir lluitant contra els que endarrereixen aquest procés de la plena autorealització del potencial humà, del que tots en som responsables."
Resulta que sense voler-ho som al MMVIII que hauríem de pronunciar /mhmhvfvfiii/ més o menys.
La pregunta és si s'hi val esborrar certs actes i paraules que varen succeir al MMVII (que es pronuncia com el d'abans però amb una "i" menys).
Evidentment parlo d'Aurèlia. És una pregunta que em faig, gairebé a mode de distracció, estant al meu escriptori assegut. Ja han marxat tots els clients d'avui i ja tenim nous magistrats per aquest any.
Parlant de magistrats... crec que és hora d'anar pensant en entrar al Senat. Jo sóc patrici, de manera que hauré de començar per un càrrec del cursus honorum diferent del de Tribú de la Plebs.
Ja veuré, però el d'edil és un càrrec que sempre m'ha agradat. És bonic organitzar jocs al circ i fer d'alcalde.
En tot cas, cal que em vagi elaborant una dignitas al Fòrum, que em permetrà tenir auctoritas i arribar a ostentar, algun dia, imperium.
Començo el Annus Novus.
L'altre dia vaig estar passejant pel Forum ara que només sóc un privatus. Sí que no puc evitar que em segueixin alguns clients pesats o trobar-m'hi a gent.
Sempre hi ha algú amb ganes de notorietat i sempre hi ha algú que es presenta com a candidat a alguna elecció de l'any vinent.
En resum, que jo ja enfilava cap a domus quan em vaig trobar un bon amic, en Lucius Niger. Ens coneixem des que ell encara es deia Albo i jo no em deia. És broma. És com un germà per a mi.
Vam estar xerrant i ens vam ficar en un parell de tabernes del Subura on, encara que els de la meva classe abominarien de ser-hi, jo m'hi trobo cómode perquè els conec a tots de quan era un esbojarrat.
Li vaig parlar d'Aurèlia. "Esclar que la conec" em va dir. Esclar que la coneix, em vaig dir. "Tothom sap qui és Aurèlia i tothom la vol. És una dona extraordinària. I què et passa amb ella?". I li vaig dir.
Primer em va tractar com si fos una cosa sense més importància. Mitja Roma podia dir que estava enamorat d'Aurèlia Cotta, però poc a poc es va anar adonant de què no era el mateix.
Coneixedors de Plató i del seu mestre Sòcrates, sense voler vam seguir el seu mètode fins arribar a la pregunta que ens havia de dur a la veritat. I com si del pugilat es tractès, em va deixar contra les cordes:
Què vols tu d'Aurèlia Cotta?
Aquesta és la pregunta que tracto de respondre.
Aquest ha de ser el meu primer post. Tinc davant la primera taula de marbre en blanc i em disposo a picar-la per escriure-us sobre ella. Cert que seria més fàcil escriure en una tauleta de fusta i cera.
També seria més fàcil dir-li que l'estimo.
Encara que seria molt més fàcil còmode no estimar-la.
I aquí, quan havia d'iniciar la descripció de la meva Lèsbia, em trobo que ja coneixeu el meu dilema: senzill i alhora diabòlic.
Dos adjectius la descriuen: fascinant i enigmàtica, i ella ho negaria sempre!
A vegades penso que només he d'estirar la mà, enviar el meu esclau de confiança amb una nota, i a vegades penso que me'n penediria o que seria rebutjat a l'instant amb la vergonya que això suposaria per a mi.
